En plena dictadura franquista Vicent Andrés Estellés va denunciar la marginació política, social i econòmica de les terres valencianes.
La poesia d’Estellés és diàfana i transparent, un món viu de sensacions directes i sovint impensables.
Apropar-se a la poesia de Vicent Andrés Estellés, per redescobrir un poeta silenciat
És evident que Estellés va trobar un pare literari en l’obra d’Ausiàs March. O potser fóra més adient afirmar que Ausiàs March va elegir la seva continuïtat en molts aspectes de l’obra d’Estellés: les imatges i comparacions de to familiar i domèstic, derivades del treball quotidià, l’agosarament en la dicció col·loquial i popular, el trencament amb les poètiques anteriors o contemporànies, l’entestament en els temes amorosos o sexuals i el dramatisme fosc i torturat davant la realitat insuperable de la contingència humana. Podríem dir que Ausiàs March és el seu gran ídol i que algunes vegades s’atreveix a comparar-se amb ell.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993)
És un dels poetes més importants de la literatura catalana. Algunes de les seves obres més destacades són La nit (1956), Llibre de meravelles (1971), La clau que obri tots els panys (1971), L’Hotel París (1973), Horacianes (1974), Hamburg (1974) o Mural del País Valencià (1996).
EL curador
Jaume Pérez Montaner és escriptor i professor de literatura catalana contemporània a la Universitat de València. Entre les seves obres destaquen Màscares (1992), Fronteres (1994), L’oblit (1996) i diversos estudis sobre V. A. Estellés, Joan Fuster o Joan Brossa entre altres.
