orprèn en els poemes de joventut de Hannah Arendt una veu nítida i consistent quan s’enfronta a l’amor, el desencís i la separació; o quan parla dels sentiments d’abast propi, la solitud, el dolor, i la decidida convicció d’arrelar-se a la vida malgrat els infortunis. La desolació, el buit i els signes obscurs de la nit aclaparadora fan trontollar el camí cap a la llum, però el repte de viure renova l’anhel d’una llunyana alegria: «[…] el dolor no vol apaivagar / Els somnis vells, la saviesa jove. / I no em deixa renunciar / A la bella puresa de la joia». En els poemes escrits a partir de l’exili estatunidenc, el neguit i la veu poètica s’intensifiquen. És la clarividència davant de la seua època, el dolor i les tenebres a causa dels «temps ombrívols» (Bertolt Brecht), i és, sobretot, el dol per tantes pèrdues en temps de monstruositats: els éssers estimats, la llengua materna —que conserva zelosament per a la poesia—, la seua pàtria, etc. Poemes ara més elaborats, contundents i intensos ben sovint, que animen «els germans» a l’acció —poema dedicat a Walter Benjamin. O bé d’altres d’amerats d’humanitat que, mitjançant la metàfora —«El pont dona als ulls la mateixa ocasió d’unir les parts del paisatge, com li la dona a la realitat pràctica dels cossos» (Georg Simmel)—, tracten de «refer» la unitat de «paisatge i paisanatge […] en aquesta etapa d’estranyament» (Anacleto Ferrer). O bé delicats poemes als amics morts o a aspectes crucials de la vida plens d’emoció. En tots ells pren la imatge entre les seues mans i condensa en ella el dur i estimat quefer de dir la veritat, que ja feta poema amb el seu ritme, queda per sempre en el reialme de la memòria.
