Antònia Vicens és, a hores d’ara, el gran nom de la literatura catalana. Va començar la carrera com a novel·lista, guanyant el Premi Sant Jordi (1967) amb 39º a l’ombra. Però no va ser fins al 2009, en plena maduresa, que es va donar a conèixer com a poeta amb Lovely, al qual seguiren tres llibres de poemes més —a bastament elogiats i premiats.
Començar a escriure poesia als setanta anys implica l’assossegament, la reflexió, la visió crítica de la vida. I la poesia de Vicens —i molt especialment Lovely— és un contundent exercici de memòria. Un repàs sense artificis de la duresa de la vida al poble i a la mar, on la pobresa, la repressió religiosa, la por, la culpa, la manca de tendresa, el menysteniment de la dona, l’agredolça infantesa, tan sols troben el contrapès amb la descoberta de la literatura i el goig de la llengua pròpia.
