Llum de cendra assenyala l’arxiu que defuig de l’ordre: el viu. El cos que canvia és ple d’indicis, però també el llenguatge que ens conforma i el paisatge que trepitjam. Aquest poemari insinua les restes que, malgrat els intents constants d’amagar-les, pertanyen al present.
El llibre neix de mirar amb insistència la superfície lunar a través dels prismàtics i d’examinar el que hi ha a tocar amb ulls de microscopi.
El fenomen astronòmic de la llum cendrosa és el punt de partida.
