Durant el tardofranquisme i la transició democràtica el País Valencià va oferir una complexitat singular en relació amb el problema nacional, i per això mateix fou un escenari privilegiat per a observar les estratègies que els partits estatals desplegaren a l'hora de confgurar l'Estat de les Autonomies. De fet, en la construcció autonòmica valenciana incidiren especialment els esdeveniments propis d'aquest procés, podent, fins i tot, analitzar-se com un contramodel d'altres més exitosos —almenys aparentment—, com foren els de les "tres nacionalitats històriques" o l'andalús. Aquest llibre reflexiona precisament sobre l'actitud que va adoptar el Partido Comunista de España per al País Valencià davant la problemàtica nacional. el PCE, d'acord amb el seu creixent interés per integrar la qüestió valenciana en els seus plantejaments, va passar a denominar-se a finals de 1976 Partit Comunista del País Valencià (PCPV). Però a pesar de les iniciatives proclius a assumir aquesta perspectiva, fou una qüestió plena de contradiccions i tensions internes dins d'un partit estatal per al qual no fou senzill torejar amb els conflictes identitaris que s'originaren en el seu si, en un context polític tan convuls com el de la transició a la democràcia, en el qual molts altres aspectes estaven en joc. En Fer país s'ha tractat de traçar la trajectòria d'unes posicions que, en gran mesura, anaren improvisant-se i adaptant-se, per part d'unes elits dirigents que no respongueren de manera homogènia ni unívoca davant dels reptes de la construcció de l'autogovern valencià.
