El 1942, durant l'ocupació nazi d'Holanda, Etty Hillesum treballa per al Consell Jueu a Amsterdam. Poc després, però, fruit d'una creixent maduració espiritual i una assumpció radical del seu compromís, demana el trasllat al camp de concentració de Westerbork per assumir el destí del seu poble.
Enmig del dolor personal i la tragèdia col·lectiva Hillesum serà capaç de descobrir la bellesa de la vida, refugiada en l'esperança que, aviat, havia d'arribar un nou món, més just i humà. Mantenint aquesta esperança va morir a Auschwitz el 1943. Tot i que els seus textos no es van publicar fins quaranta anys després de la seva mort, Hillesum s'ha convertit en un referent imprescindible i una figura especial: no és una teòrica, ni una líder activista, sinó una dona amb un profund compromís humà davant una experiència extrema.
«Hem sobreviscut a un dimarts més. Si dimarts vinent surt un altre transport, hi ha molt poques possibilitats de retenir-los [els seus pares]. Aquesta preocupació és el que més et consumeix; amoïnar-te pels altres, vull dir.»
«Aquest capítol de la història de la humanitat és tan trist i vergonyant que no sé ni com parlar-ne. Fa vergonya haver-hi estat present i no haver-ho pogut impedir.»
«Etty Hillesum es trobaria de manera molt singular entre les veus femenines del segle passat que han clamat per la justícia i la pau des de la pròpia experiència de discriminació, violència i guerra. L'escriptura va ser en ella un autèntic instrument de resistència.» (Del Pròleg)
