Un home
Òscar Briz
Això era un home que tenia talent per a ser ningú i passar pel món desapercebut. Talent, sí, i bé que ho sabia. Com qui no suporta les solemnitats rituals que donen coartada a tants noms enciclopèdics, els intercanvis d’importància i les hipoteques pels serveis prestats, l’home net escrivia la seua història amb paciència, en lletres privades, amb la suor del llaurador de terres com a tinta combustible i la ràbia acumulada de qui calla però no atorga. El món és ple de soroll, pensava, de veus de xerraires i venedors, d’injusta justícia. Veure l’aigua córrer entre els solcs de terra, xafar el fang i sospirar sota els colors canviants del capvespre valencià el calmava, però molt sovint el món és de qui parla. Des del dia que tingué aquell pensament, la seua veu començà a ser escoltada, l’àvida paraula de qui fins aleshores només s’havia considerat defensor de sa casa i la del mut.
Podeu escoltar també el Pròleg sonor d’Òscar Briz.
«Sota l’aparença del desafiament verbal es desplega una fonda densitat filosòfica posseïdora d’un entramat moral propi, així com una defensa de la senzillesa i de l’autenticitat»
